Concepte de Escultura

3. L’escultura

3.1. Definicions

Art d’esculpir.

Cal distingir entre talla i modelat.

Talla 

o cisellat

Es refereix etimològicament al concepte d’escultura derivat del llatí

sculpere: treball per mitjà el martell i el cisell sobre materials durs. La talla de fusta, més suau, permet d’emprar la maça i la gúbia, L’escultor extreu del bloc de material l’obra d’art que té en el seu interior. Com deia Miquel Àngel: l’obra és dins del bloc de matèria, l’únic que cal fer és ajudar-la a sortir. 

 

Modelat

Li cal materials tous fets a mà o amb algun estri com l’espàtula. El procediment més important per obtenir l’obra per modelat és el que es fa quan aquesta és de bronze i mitjançant fundicions

La plàstica

Plàstica

deriva del grec plastiqué o art de modelar i fa referència només a aquella activitat escultòrica que usa materials tous, modelables a mà; per això, hom la diferencia d’aquella altra que empra materials durs o esculpeix. D’aquest significat restringit passà la plàstica a definir en general tota l’activitat escultòrica. 
 

3.2. El tret específic de l’escultura: la tridimensionalitat

La característica més pròpia de l’escultura i que la separa de la pintura és la tridimensionalitat. Aquest aspecte es troba en l’escultura de bulto rodó o exempta, ocupant d’un espai real de tres dimensions (és per això que es parla, generalitzant, d’estatuària) i també es troba a l’escultura de relleu, malgrat estar formant part d’un pla. 
 

3.3. Materials

Precisament per les característiques ja anotades, el material que configura l’obra escultòrica tindrà una importància cabdal

3.4. Repòs i moviment

La representació d’estabilitat o moviment en l’escultura depèn principalment de les formes, tot i que hi hagin altres elements que també puguin contribuirhi.

Ritme o composició en seqüències rítmiques i essencialment lineals. La vista, al seguir aquestes formes seqüencials estimula la imaginació creant una sensació il·lusòria de moviment. Una variant són els ritmes lineals oblics, com per exemple, la composició en diagonal, la forma S, el ritme helicoïdal...

Tensió, com a dinamització i vivificació.

3.5. Llum i color

Llum

Té un paper essencial com a element plàstic. Generalment és una llum natural amb la què hi compta l’escultor alhora de distribuir les masses i els volums. Per exemple: mitjançant zones còncaves i convexes, deixant espais buits a l’interior de la peça.

Color

Aplicat a l’escultura té, al llarg de les distintes èpoques, sentits diferents. A l’art egipci el color escultòric posseeix o cerca una intenció simbòlica. En canvi, la policromia barroca comporta un pur interès naturalista.

                                                                                                                                                                                                                                   

El profeta,

Pau Gargallo                                       

3.6. Dificultats en l’apreciació de l’escultura

L’escultura com a art sempre ha tingut dificultats per establir la seva independència, per ficar l’expressió que li és pròpia, per autodefinir-se.

FITXA PER COMENTAR UNA OBRA ESCULTÒRICA

1. Observació i anàlisi de l’escultura

Caracterització de l’obra:

a) segons la seva

forma:

-exempta (dreta, sedent, tors, bust, grup)

Una escultura exempta és la que permet que es giri completament al seu voltant.

     

  

El relleu negatiu és el relleu en què les figures estan més enfonsades que no el plànol primitiu.

Relleu negatiu

L’alt relleu és el relleu en què les figures sobresurten més de la meitat del seu volum.

Tipus de material utilitzat: el material també determina a tècnica l’instrumental.

Fang cuit i vidriat (policromat o no): terracotta. La tècnica és el modelatge a mà o amb torn i afegint fang manualment.

Pedra (granit, basalt, marbre...). La tècnica consisteix a esculpir amb cisell (buidar pedra d’un bloc compacte).

Fusta (policromada o no). La tècnica és la talla amb gúbia (buidar fusta d’un bloc) i encolar (afegir fusta a l’obra).

Metall (or, plata, coure, ferro). La tècnica és la fundició a cera perduda amb un motlle i també el soldatge de metalls.

Composició i incidència de la llum.

-Relació entre els volums de l’obra (distribució, pes, agilitat...) i creació d’espais interiors i exteriors (espais buits, escultura tancada cap a ella mateix, escultura oberta...).

-Incidència de la llum sobre l’obra (parts il·luminades, parts ombrejades, l’obra atura la llum o la deixa passar...) i com afecta l’observació de l’estàtua (la llum crea espais).

-Ordenació de l’equilibri i de la simetria o no de l’obra.

.

 

Estructura i moviment

Observació de quina és la línia (o les línies) estructural de l’obra, si hi predomina la línia recta i els angles tallants, si l’obra té tendència a l’estatisme (hieratisme), si hi dominen les corbes i els angles són arrodonits, si l’obra és dinàmica i vol reflectir moviment, etc.

Textura. Tipus d’acabament de l’obra (poliments, rugositats, parts inacabades, etc.)

2. La funcionalitat de l’obra

-Decoració aplicada a un monument arquitectònic (fris i mètopa, relleus interiors, timpà...) i la seva adaptació a les limitacions de l’espai assenyalat.

-Suport d’un element constructiu (columna, capitell, arquivolta...).

-Decoració interior associada a un mobiliari o bé decoració exterior (jardins, places, públiques...)

3. Identificació de l’obra i valoració del seu caràcter històric

-Identificació de l’estil i de l’autor, i de les seves característiques.

-Relació de l’obra amb el seu marc històric i a la inversa.