Es considera a Alberti
com el més gran arquitecte dels començaments del Renaixement; va construïr molt poc però va escriure molt: els seus llibres sobre la pintura (De la Pintura) i l'Arquitectura (De l'Arquitectura) van tenir molta influència i van servir per a difondre les noves idees per tota Europa.
Però la seva obra religiosa més important és St. Andrea, a Màntua.
També va projectar el Palau Rucellai (1446-51),
a Florència; aquests edificis eren residències urbanes de les famílies més importants i servien també per a manifestar, per la seva bellesa i riquesa, el seu poder. Tenen un pati al bell mig, al voltant del qual s'estructura l'edifici. Els palaus del Quattrocento no són castells però volen donar una impressió de força física; així, el Palau Rucellai està construït amb carreus poc treballats, com si fos el mur d'una fortalesa; la combinació dels buits de les finestres amb el mur està calculada amb una proporció extremada, molt harmoniosa; usa pilastres clàssiques, d'estils diferents per cada planta.
A més d'Alberti, hi ha d'altres escriptors de llibres d'Arquitectura, com Serlio i Filarete.
Filarete, al seu Tractat d'Arquitectura, de 1463, diu que l'Arquitectura neix com una consequència del pecat original: al Paradís no calia el sostre, ni el vestit; ara, ja expulsat, l'Home ha de protegir-se dels elements i la mà és el primer sostre.
Brunelleschi és l'autor de la cúpula de la catedral de Florència (1420-46),
la primera que es feia des del Panteó romà, que va manifestar la capacitat dels arquitectes moderns de fer el que fins llavors només havien pogut assolir els antics. D'altra part cal tenir present que Brunelleschi es va veure obligat a intervenir sobre un edifici gòtic ja construit; així li va càldre calcular el gran pes de la cúpula en funció del que hi havia; d'altra part va fer una decoració en dos colors, que recobreix tota la façana per tal de donar-li un aspecte modern. La cúpula de Brunelleschi domina tota la ciutat i n'és el símbol.
Entre d'altres edificis, Brunelleschi també va contruïr la Capella Pazzi (1430),
adosada a l'Església de la Santa Creu. Hi ha els sepulcres de la Família Pazzi, que havia atentat contra els Medicis (que governaven Florència),assassinant a un d'ells, pel que van ser executats. La capella vol deixar enrera tanta convulsió i es presenta com un espai de serenitat absoluta. La portada és una gal·leria porticada, amb columnes, com les dels temples clàssics, però no té frontó i està rematada per una cúpula d'aspecte de tronc de con. Aquest atri té una petita cúpula al seu interior i casetons, com els edificis romans (per exemple, el Panteó)..
caracterìstiques més bàsiques de l'arquitectura del Quattroento:
ESCULTURA
L'any 1401 es va decidir renovar les portes del Baptisteri de Florència, davant de la Catedral. Es va convocar un concurs per triar l'escultor que es faria amb l'encàrrec. D'entre els participants van destacar Brunelleschi (que també tenia formació d'escultor) i Ghiberti. Els hi van dir que fèssin un relleu que presentés el Sacrifici d'Abraham. Va guanyar Ghiberti.
El Concurs de les Portes, els dos relleus de Burnelleschi i Ghiberti.
La idea de Ghiberti va agradar més perquè feia encaixar millor les diferents parts de la História, mentre que la unitat en el panell de Brunelleschi era més forçada i els moviments dels personatges més contorsionats.
Ghiberti ha respectat el disseny dels medallons on s'emmarquen els seus relleus, amb un plantejament molt propi del Gòtic; aconsegueix presentar els temes aprofitant les línies estructurals dels marcs per treure el màxim profit expressiu a les històries; el renaixentisme està en els detalls més que en el plantejament general.
El seu treball va complaure moltíssim i li van encarregar llavors unes noves portes on Ghiberti mostra la maduració de l'esperit renaixentista: les primeres no s'aparten de l'estil gòtic; els medallons dins dels que es troben les imatges s'inspiren en els que, cent anys abans, havia fet Pisano per unes primeres portes, de caire ben gòtic; els motius són de fet afegits moderns (és a dir, d'inspiració clàssica) dins d'una composició plantejada que pertany al darrer gòtic.
Donatello (1386-1466) és un altre escultor florentí de qui ens ha quedat, entre d'altres peçes, el David de bronze (cap el 1440), el Sant Jordi i el Condottiero Gattamelata (1443-1453).
El David ens presenta el pastor com un noi que tot just ha deixat de ser nen, vencedor amb la fona del gegant que ha quedat degollat als seus peus: és una bona imatge de lhome renaixentista ideal, ben decidit, i segur del que fa. El David el va fer dues vegades, en marbre i en bronze.
En canvi, el Sant Jordi presenta un noi més gran, un guerrer jove, armat, amb tanta vitalitat i energia que els florentins deien que es movia a la pedra; expressa l'essència de la ciutat, petita però decidida a ser lliure, sempre vigilant, com el Sant, a punt d'usar les seves armes; és un altre aspecte de la idea de l'home del Renaixement.
Encara una altra visió de l'individu del Renaixement ens la dóna Donatello en el Condottiero Gattamelata; un condottiero era un soldat que lluitava a sou, com un mercenari (i Gattamelatta vol dir gat astut, en italià). Ens presenta el cavaller cristià com si fos un emperador romà (pren com a model l'escultura equestre de Marc Aureli); això vol dir que no hi ha contradicció entre la virtut (virtus) dels Antics i els moderns herois cristians, produint-se una concordància, tema que interessarà moltíssim als autors del Renaixement: ser del seu temps segons la manera de ser dels Antics.
Ghiberti, El Condottiero Gattamelatta.
El condottiero Gattemalatta era un mercenari que havia lluitat per defensar els interessos venecians; un cop ja vell es va retirar a viure a Pàdua i va deixar al seu testament dit que es fes un monument per donar testimoni de la seva glòria. La seva família va contractar l'obra amb Donatello i es va decidir fer un retrat a l'antiga; no es tracta d'un retrat precisament fidel, sino més aviat idealitzat: presenta un personatge decidit (amb una boca molt voluntariosa, de llavis serrats) que està passant revista als seus soldats, duent a la mà aquest bastó que és diu bengala i era l'emblema dels generals. El cavall posa un unglot damunt d'una bola de canó, com si dominés el Món.
Aqui teniu un esquema amb les caracterìstiques més bàsiques de l'escultura del Quattroento: (feu clic a sobre per ampliar)
PINTURA
Els diferents estats del nord d'Itàlia tenen estils i artistes diferents dins el corrent comú del Renaixement.
Massaccio és un dels iniciadors de la nova manera; va tenir una carrera molt curta ja que va morir als 28 anys però va tenir temps de plantejar gran part dels temes del Renaixement.
A La Trinitat (1425-1427, Església del Carmine, Florència) vol transformar, aparentment, l'espai arquitectònic amb la pintura, plantejada com una capella, o nínxol, que foradaria el mur del temple. A l'época encara no s'havien construït edificis del nou estil i ell, amb un efecte molt reixit de perspectiva, presenta una obra que innova en pintura i arquitectura.
L'espai pintat per Massaccio és tan real que s'ha pogut reconstruïr. El color també ajuda a la impressió de tridimensionalitat: a l'arc, el to marró contrasta amb el rosa, indicant amb gran eficàcia visual el relleu.
Massaccio també va pintar, amb d'altres que van acabar la feina per la seva mort, els frescos de la Capella Brancacci (cap el 1427), encàrrrec d'un comerciant florentí molt ric. Presenta les primeres passes de l'Església, centrada en la vida de Sant Pere (que era com es deia el client); els assumptes es tracten segons les teories d'Alberti; el color és vigorós i fred, amb predomini del dibuix; els personatges tenen una gran dignitat i una qualitat tridimensional, i semblen sobresortir de la paret, presentant aquest realisme tan volgut pels renaixentistes.
Massaccio: El Tribut de la Moneda.
Crist és el centre de l'escena, totes les línies convergeixen en ell; el grup dels apòstols i ell destaquen sobre un fons grisós, justament pel seu color intens.
El cobrador d'impostos (fixa-t que hi ha un poste a la dreta, prop del cobrador, d'on ve la paraula im-post) li ha demanat a Sant Pere si el seu Mestre i ell mateix no pagen la taxa annual pel sosteniment del Temple de Jerusalem. Sant Pere està noblement indignat: la seva figura té una qualitat escultòrica i es destaca important en el conjunt, denotant la seva importància d'entre els demés apóstols, de caràcter menys individualitzat.
Botticelli.
Un altre pintor és Botticelli. Té una obra variada, molt personal i és plenament quattrocentista. Dóna gran importància al dibuix, fent quasi bé filigranes i els seus personatges tenen un aspecte dolçament melancòlic.
Cal tenir en compte que al 1494 es va produïr una revolució a Florència i els Medici van ser expulsats del govern; es va obrir un temps (fins 1498 en que van tornar els Medici) de canvi on es va produïr un refús de l'art renaixentista i una recuperació de la cultura més gòtica, baix la direcció del frare Savonarola, cremant-se moltes obres; potser el pintor es va decantar per aquest moviment el que podria explicar, en part, el canvi d'estil.
També fa alguns retrats als que unes vegades li interessa captar la individualitat del model (Retrat de noia, Retrat de Nen) amb precissió, mentre que a d'altres vol donar més una certa idea d'Home, com al del Jove amb la Medalla, expressió ideal de la Persona del Renaixement.
Però el que més ha interessat de Botticelli són les seves obres d'inspiració antiga, mitològiques, especialment les que va pintar per la família Medici:
La Primavera
i El Naixement de Venus (1478-1482).
Aquestes obres han estat l'objecte de molts estudis.
Piero della Francesca.
Els governants d'altres estats també volien, com els de Florència, fer de l'Art un mitjà de propaganda. A Ferrara va treballar Piero della Francesca, pintant obres al fresc (com La História de la Vera Creu), retrats del Duc Frederico Montefeltro i la seva esposa, que volen ser alhora fidels retrats.
Potser l'obra més valorada de Piero és La Flagel·lació (1458-1466), on, seguint l'exemple de la Trinitat de Massaccio, Piero ens presenta un efecte de perspectiva lineal molt el·laborat.
Piero della Francesca, La Flagel·lació.
És tracta d'una pintura sobre taula. Observa com ha teixit els fils de la perspectiva i també pren nota del color, fred, net, potser poc real, encara que de gran bellesa i harmonia.
Té dues parts ben senyalades: a l'esquerra hi ha una figuració del Pretori de Jerusalem; Pilat està assegut després de pronunciar la sentència de Jesús, lligat a la col·lumna i assotat; l'estatueta que remata la col·lumna manifesta la idea del triomf: la passió és triomf sobre el pecat i la mort i Piero ha triat per expressar-ho aquest símbol clàssic (el que és un nou exemple de la concordància entre els Antics i la fe cristiana).
El caràcter passional d'aquesta obra queda aclarit en la inscripció que duu sota, extreta d'una pregària del Divendres Sant: Tots es van confabular contra un (Salm 2, 2), referint-se a l'abandó i la traició de Crist.
Mantegna.
A Màntua trobem altres governants i també altres artistes, destacant la figura d'Andrea Mantegna. És un pintor que té un gran sentit del volum i els seus personatges semblen sobresurtir de la superfície pintada, usant d'interessants efectes d'escorç. Té un excel·lent sentit pel color, net, fred, deixant-lo dominar pel dibuix, que es comú als altres pintors del Quattrocento. Té obra religiosa (com L'Agonia de Crist a Getsemaní, però és més apreciat pel cicle de pintures que va fer a La Càmera dels Esposos (1474), al Palau de Màntua (figura), creant un efecte il·lusionista on ficció pictòrica i realitat es confonen.
La Càmera dels Esposos.
Mantegna va pintar, al fresc, les quatre parets i el sostre de la Càmera dels Esposos; és com una tenda de campanya, dins la que es troba l'espectador, que té recollides les pells que formen dues de les parets; el cobert tambè té un forat, com una mena de balcó rodó, per on es veu el cel amb uns angelets (en italià es diuen putti) i altres models que ens miren.
A una de les parets hi ha un jardí on està la Cort amb el Duc Ludovico II Gonzaga, la seva família i tot el seu seguici; se li acosta un dels seus ministres i sembla que li lliura una carta que acaba d'arribar, amb l'anunci de que el seu fill acaba de ser nomenat Cardenal pel Papa.
Giovanni Bellini, de família de pintors, és un gran retratista, que sap donar amb fidelitat els trets del model i el seu caràcter i, alhora, fer veure la seva posició social.
Giorgione va pintar quadres de molt difícil interpretació, com El Concert Campestre o Els Filósofs, presentant models de les diverses edats humanes, on possiblement el pintor reflexiona sobre la naturalesa humana. És molt famosa La Tempestat (cap el 1505),
que presenta una mare amb el seu fill al camp, tot verd i amb molts arbres, prop d'un soldat, al moment just que un llamp travessa un cel de tempesta.
Aqui teniu un esquema amb les caracterìstiques més bàsiques de la pintura del Quattroento: (feu clic a sobre per ampliar)
No hay comentarios:
Publicar un comentario