Cinquecento
INTRODUCCIÓ
Si Florència havia estat la ciutat del Quattrocento italià, Roma serà la del Cinquecento, al llarg del segle XVI la capital artística d'Itàlia va a "traslladar-se" a Roma, principalment per l'enorme influència del Papat, el qual es convertirà en gran protector dels artistes i contractant d'obres (a més, per la seva enorme herència clàssica, continuava sent una ciutat amb un enorme trànsit de artífexs a la recerca d'aprenentatge). Al llarg del període corresponent a l'alt Renaixement italià, denominat Cinquecento, l'art es veurà obligat a adequar-se a les normes que el decòrum imposi, circumstància derivada del fet que la major part de les obres seran encàrrecs destinats a la decoració d'edificis religiosos.
L'aparició de tractats
compendis del llenguatge emprat, sense oblidar tampoc que aquesta serà
una època condicionada artísticament per la tasca de grans figures com ara Miquel Àngel, Rafael o Leonardo da Vinci.
 Pel que fa a la divisió que sol establir del s. XVI italià pel que fa a l'art es pot dir que, a trets generals, el classicisme adquirirà una potència enorme durant la primera meitat del segle sent substituït, al llarg de la segona, per un barroquisme de les formes corresponent en sentir manierista. ArquitecturaEquilibri, austeritat, robustesa i predomini de l'arquitectura sobre la decoració són característiques principals de les edificacions Cinquecento classicistes, com es pot apreciar clarament en les obres d'un dels seus principals representants, Bramante (magnífic serà el seu temple de Sant Pietro in Montorio, en el que recull l'herència romana a través de l'ús de la tipologia de planta central circular).  Adjudicada inicialment la seva construcció a Bramante, la mort del mateix donarà lloc a l'elecció del pintor Rafael, la participació en el projecte es veurà truncada de la mateixa manera per la seva mort, sent realment el relleu del posterior triat (Antonio de Sangallo el Jove). Escultura No és possible parlar d'escultura renaixentista italiana sense nomenar a un dels més grans i importants artistes d'aquesta disciplina (i no només del moment) com és Miguel Ángel, la qualitat del seu treball i la seva capacitat per obtenir "vida" del marbre no pot, fins i tot a dia d'avui, per menys de causar una completa admiració.  Grans obres, convertides en fites de la història de l'art, seran escultures com el David (tipologia clàssica, però completament nova en la forma de representació, en què a més són apreciables l'enorme força intrínseca dels seus personatges, la monumentalitat i el perfecte coneixement i execució de l'anatomia característics de l'obra de Miquel Àngel), el Moisès concebut per al sepulcre del Papa Juli II o la meravellosa Pietà vaticana. Pintura Dues grans figures vindran a completar la llista de mestres renaixentistes, encara que aquesta vegada pel que fa a pintura es refereix: Leonardo da Vinci i Rafael, el primer dels quals serà el prototip absolut d'home del Renaixement (pintor, escultor, inventor, etc .). Gran observador de la naturalesa humana, l'estudi psicològic realitzat dels seus personatges queda patent en retrats com el de la universalment famosa Gioconda.
Rafael, gustós de models d'una ingenuïtat i bellesa equilibrada en els seus inicis, perfectes exemples del més pur classicisme, patirà una evolució enorme en la seva pintura a partir de l'assumpció de diverses influències, arribant fins i tot a fregar el Manierisme en les seves últimes peces. A més, també serà possible trobar de nou la representació miguelangelesca en obres com els frescos de la Capella Sixtina, a més d'una veneciana en les figures de Giorgione, el mestre del color i les composicions mitològiques Tiziano, el Veronès i el Tintoretto, sense oblidar els manieristas Correggio i Parmigianino.  |
